La meva passió sempre ha estat relacionada amb
el meu esport. Sempre m’ha agradat l’aspecte competitiu, però això no em treu
de pensar que el millor que té l’esport (a banda del fet saludable de fer
exercici) és la formació personal que et dona, especialment si ajuda a
transmetre valors. El que li fa perdre el sentit és quan la competitivitat
passa per sobre dels valors.
Quan les situacions són complicades és quan es
veu si els valors són reals i assumits. És per això que en la situació actual
de COVID caldria ser capaços de mantenir-los.
El meu plantejament ara és:
Què
passaria si no es juguen campionats d’Espanya en les categories de formació?
La úniques respostes que he rebut perquè es
juguin és que els joves necessiten fer esport i que ara tenen una il·lusió i la
opció d’una bona experiència. I això és cert.
El gran dubte és si en la situació actual de
COVID té sentit que es puguin saltar totes el precaucions, encara que es
disposi d’arguments legals per a fer-ho. Diran que a l’aire lliure no hi ha
risc, (tot i que no està permès fer-ho en categories dels que no tenen tant
nivell), i és que quan hi ha contacte, moltes vegades amb la respiració i
pulsacions altes pròpies de l’activitat anaeròbica, es fa difícil trobar mèdics
capacitats que puguin negar-ne el risc.
I no parlem de que un grup de 20 persones de
famílies diferents i escoles diferents puguin compartir un autocar durant hores
de camí, àpats, … durant 4 dies incloent anada i tornada.
Recordar que els grups bombolles de les
escoles no és extrapolable, en aquest cas són només grups d’alumnes amb
precaucions i controlats, creats només per poder tancar el cercle en cas de
positius, però no en garanteix la no transmissió si no es compleixen les precaucions.
I perd l’eficiència quan les individualitats es relacionen en altres entorns.
Ara estem dient a un grup de joves que en la
situació actual poden saltar-se el que calgui pel simple fet de tenir un bon
nivell en aquell esport. Personalment no crec que sigui aquesta informació la
que els volem transmetre, deixant com a més important el seu nivell esportiu
que el respecte a la salut pròpia i dels altres (incloent familiars directes).
I en un moment on tots veiem com la gent jove
li costa assumir un esforç quan la recompensa no és immediata, sembla que
preferim desaprofitar la oportunitat de fer entendre que el seguir entrenant és
important pel seu entrenament i per assolir uns resultats que hauran de
d’arribar a més llarg termini. Amb el difícil que és ensenyar la importància
del treball a llarg termini i no ho aprofitem!
Poden seguir entrenant, directament tècnic del
propi esport (en alguns casos potser no massa aconsellable) o millor encara
treballant la seva preparació física, es pot sortir a córrer, anar en
bicicleta,.. el que sigui de forma individual, sense contacte físic,... I és
que a més, cada vegada hi ha més estudis que demostren de la millora que suposa
el practicar diversitat d’esports enlloc de centrar-se de seguida en una
especialitat.
Potser a més d’anar en contra de la COVID
estem anant en contra del seu procés d’aprenentatge. Per més que ens puguin
donar satisfacció a futurs esportistes, famílies, clubs, federacions,... que
entenc perfectament i que la opció a renunciar a tot això segur que no és ben
acceptat per a molts.
No costa d’entendre que els canvis constants en
la informació referent a la pandèmia, les seves precaucions i limitacions, i
sobretot les excepcions dificulten molt el deixar clar què cal fer.
Especialment les contradiccions de les autoritats en les seves decisions.
Sobreprotegir no acostuma a ser una bona
manera d’educar, i entenc que dir no és el més difícil, però moltes vegades és
el més pedagògic.
Per la defensa dels valors en l’esport i la
formació integral de les persones, que la competitivitat no estigui per sobre d’altres
valors
